Entendre el valor del pas del temps i cóm aquest és capaç de dibuixar les textures d'un lloc, treballant amb molta cura per no esborrar les petjades anteriors, amb el convenciment de que un edifici que ha perviscut durant tants segles ho seguirà fent més enllà d'aquesta intervenció.

Trobar unes peces ceràmiques i donar-los una nova vida en una aplicació insòlita i a la vegada tremendament harmònica amb el lloc on s'insereixen, doncs pertanyen al lloc des de molt abans de que hi arribés l'arquitectura. Una reflexió lúcida sobre el paper de l'arquitecte en les intervencions en edificis existents i sobre la poètica de les textures que el pas del temps donen a un edifici.

Una arquitectura que vol construir aprenent de les tècniques populars que han construït tot el poble, elevant aquests materials modestos (la ceràmica de termoarcilla, el ciment de les biguetes, la fusta de pi de les finestres) a la categoria d'arquetips d'arquitectura popular. Un projecte que pretén tan sols construir, de la manera més lògica i econòmica possible, sense pretensions, sorpreses, ni reivindicacions de modernitat i que aconsegueix amb això una adaptació quasi perfecta al paisatge rural en el que s'insereix amb una qualitat de confort interior tremendament respectuós amb l'usuari.

Un projecte que, des d'una gran sofisticació tècnica i professional no aparent, permet un desenvolupament obert en el que el propi habitant és còmplice i pren consciència de la seva evolució, de manera que el que és casual acaba per composar una oferta visual i estètica de la pròpia vida.

Una arquitectura que reconeix la morfologia de les granges veïnes i busca fondre's amb elles i desaparèixer sense cap voluntat de destacar, de ser diferent, evitant així qualsevol desqualificació d'un llenguatge construït al llarg dels anys de manera provisional, sense cap ambició estètica i a hores d'ara ja convertit en un entorn homogeni.

Construir amb les mateixes peces ceràmiques però aprofitant tot el seu potencial tècnic per construir un espai de textura interior densa i agradable, molt lluny dels standards de l'estètica oficial i repetitiva dels darrers anys, aconseguint un espai extraordinàriament humà que s'encomana de la provisionalitat de les construccions veïnes per suggerir la implicació activa de l'usuari per completar-la.

La fusta de pi embolcalla les tres cases per formar-ne una de sola i ajuda a encaixar la casa en el paisatge de camps de cultiu, com si fossin encara unes caixes de fruita que algú s'ha oblidat de recollir.

Un material porós, lleuger i amable que anirà envellint al ritme que ho faran els seus usuaris i que construeix en solució de continuïtat revestiment i gelosies, volum i tanca, dissolent les tres cases en una sola arquitectura.

A l'interior la utilització de rajoles decorades remet a l'arquitectura popular i humanitza els espais amb color i densitat.

A l'exterior la constitució sofisticada d'un espai d'arrel urbana que des de la voluntat de la convivència col·lectiva i la necessitat de la protecció de la intimitat individual aborda també la lògica de la relació amb el medi natural i la seva especificitat climatològica local.

Una intervenció en un edifici històric que vol fer visibles els diferents estrats del temps que ha anat acumulant el lloc, evidenciant arcs i obertures que havien quedat embeguts en anteriors èpoques. Unes actuacions contemporànies que posen en valor el pati i eviten contrastar amb el que és existent, tractant de construir una peça homogènia.

Un projecte capaç d'entendre i potenciar la component plàstica de la relació entre el gran i el petit,entre l'obert i el tancat, des de la construcció material i la definició dels espais, articulant aquesta relació en un escenari de suggeriments i vistes creuades que mostra i oculta com ho fa un ser viu en transformació constant.

Un planejament on un nou carrer ha de travessar una antiga fàbrica.

La decisió, tot i així, de mantenir l’arquitectura existent tractant de cauteritzar la ferida infligida pel carrer de la manera menys dolorosa possible.

Una arquitectura interior que de cop i volta queda exposada a la vista de tothom.

Una construcció que, en la convivència dels fràgils llenços existents –entesos com a plens- i del perfilat dels nous forats de marcs metàl·lics –definits com espais intermedis- aconsegueix simultàniament resoldre la fortalesa estructural del conjunt i oferir una atmosfera urbana on la sorpresa i el joc que aporta la vida constitueix un escenari de gran potència i bellesa.

Un projecte que recull el canvi de sensibilitat de la societat contemporània respecte l’existent.

Un edifici on volum i tanca es confonen per construir un lloc on es dissolen els límits entre l'exterior i l'interior d'una manera física i material, amb el contrast de materials metàl·lics i petris, sensorial i abstracte, mitjançant un estudiat joc de llums i ombres, que són propis de l'experiència humana i de les seves aspiracions estètiques i de confort.

Un material que en repetir-se es constitueix en el motiu de projecte.

Un projecte que en el seu gest construeix, de manera generosa, un espai públic d'accés a l'equipament.

L’ús dels materials més vulgars, habituals en l’arquitectura més popular de les illes, que han aconseguit al llarg del temps incrustar-se en la memòria dels illencs.

Aplicar aquests materials, i tot el que signifiquen, d’una manera poc habitual en una arquitectura de gran expressivitat formal on cadascuna d’aquestes peces (gelosies, fusteries d’alumini daurat, mobiliari) ajuda a construir un imaginari molt personal.

Buscar, tot i així, la complicitat amb l’arquitectura amb la que conviu, en un gest modest i a la vegada tremendament agosarat.

Aportar mitjançant el recurs tècnic de la disposició dels materials constructius una eficaç permeabilitat que contribueix a l’eficiència energètica, a la protecció i a la vegada aporta una plàstica singular.

Una escola que es vol contaminar no tan sols del passat sinó també del futur, assumint complicitats amb l’equipament de la Fira que hi anirà al costat.

El projecte proposa una nova topografia per franges, plantejada com un sistema obert més que no com una arquitectura acabada. Unes regles del joc que permeten canvis sobtats de programa o de calendari i que tracten d’adaptar-se de manera intel·ligent a la situació actual.

Un projecte que basa la seva sofisticació en la naturalitat plàstica amb la que conviuen diferents escales de materials constructius, petita en la ceràmica i colossal en l’estructura metàl·lica, que permet oferir espais de llibertat formal i vital que admeten un ús de múltiples programes i a la vegada estar molt atents a l’escala real de les persones i a les seves necessitats sensorials, de protecció i confort.