Eduard Bru

¿Qué entiendes tú por “common ground”? (¿Qué valoras como irrenunciable en arquitectura?)

REALISME

Les nostres línies de treball com a Grup de Recerca, volen relacionar-se amb el que considerem més propi i millor de la arquitectura catalana recent i, també, la que hi està relacionada tot procedint de més lluny en el temps o l’espai.

Ho organitzem segons tres epígrafs: Realisme, Relacions Objecte-Lloc, Habitatge.

En la nostra presentació en aquest Congrés del Departament de Projectes ens aturarem en el Realisme.

Considerem que el Realisme ha donat el millor de la nostra producció arquitectònica. Val a dir que considerem Realistes les posicions relacionades amb les definicions teòriques que Oriol Bohigas feia als 60 i 70 ( i tampoc llunyanes al Coderch de “no son genios lo que necesitamos ahora”). i també obres construïdes molt recents, encara que escadusserament teoritzades.

Considerem, doncs, que aquest esperit batega encara, com ho ha fet en dècades recents, tot afirmant que, pel que de nosaltres en pugui dependre, ho continuarà fent amb intensitat creixent.

Podríem presentar, versemblantment, les experiències Modernistes, bona part de la arquitectura de la Escola de Barcelona o el treball de l’Enric Miralles i associats, com episodis Realistes, entenent per Realisme no exclusivament contenció, sinó, i principalment, adequació a una cultura material i a un entorn.

Es més,l’arquitectura catalana manté, al meu judici un continua relació amb els que en termes contemporanis denominem Realisme. Ho fa possiblement per dues raons principals: perquè no està associada, malauradament, a un poder polític fort, i perquè no té darrera un poder econòmic potent. La absència d’estructura política pròpia ens ha estalviat la imposició de sistemes estàndards de representació del poder, i la precarietat econòmica ens ha imposat un ús imaginatiu de materials pobres, ambdues situacions propiciatòries, doncs, de –si no llenguatges- com a mínim a actituds realistes.

Tot excloent les arquitectures de indubtable qualitat directament en ressonància amb els codis estàndard internacionals del moviment modern (Pratsmarsó, Mitjans, Barba Corsini, Tous i Fargas…) podem apuntar que no pocs hem estat, o som, Realistes, especialment si establim dues variants del Realisme del país: la freda i la càlida.

Podríem arriscar més i lligar la càlida amb el Modernisme i la freda amb el Noucentisme.

Així serien Realistes hot des de Gaudí a Miralles, tot passant, es clar, per Jujol, i per MBM a Pallars, o per Clotet Tusquets quan fan de Modernistes (traducció: en sentit jugenstyle) . Però també per Coderch, encara que una sola vegada, a la casa Ugalde, o una i ½ si pensem en el Pavelló de Espanya de la Triennal de Milà del 1952, quan, al meu parer, Coderch –home del Régimen- entra en contacte amb la avantguarda de las postguerra civil (Miró, Julio González, Pons, Tàpies…) hereva de la avantguarda de la República desapareguda al 39,… i, per un curt període de temps, s’encomana (1950-53).

Quan dic hot insinuo un cert organicisme, materialitat intensa, fins i tot collage.

Realistes cool són, gairebé sempre, Garcés i Sòria, o Clotet/ Tusquets a l’illa de Pantelleria, Clotet /Tusquets a la casa Rognoni i a moltes altres, a les aquarel·les de Clotet. Clotet /Paricio al recent edifici d’habitatges al Fòrum de Barcelona. També Badía, Gironés, i potser qui això signa (BLS) inclòs. Per cool entenc només aparent fredor i atenció apassionada al lloc i al programa.

Per parlar i actualitzar, si s’escau, el Realisme, tot aprofitant la oportunitat que facilita el Congrés, convoquem als responsables i analistes d’ experiències properes en els àmbits europeus més pròxims. D’aquí els nostres convidats. Bates, Lacaton, Till, Emanueli… Entenem que l’intercanvi consegüent pot reforçar i eixamplar la posició adoptada.

A la fila 0 ens honorem comptant amb arquitectes que eixamplen i enriqueixen segons diverses accepcions la experiència de la arquitectura “realista”, per exemple aquells, que -res més conseqüent- la lliguen la cura i la interacció amb l’ambient: els preguem que, per unes jornades acceptin els límits que tota definició imposa.

Dels nostres convidats podem prendre, -tot seguint protocols congressuals- paraules /clau que poden, plausiblement, orientar el debat. Dels seus texts podem entendre el Realisme com:

- l’arquitectura que menysté constituir-se com a disciplina autònoma (Till)

- l’arquitectura del canvi, de la indeterminació i de la contingència. La conscient del entorn inestable.

- l’arquitectura que dona protagonisme als enllaços, la de la identitat volàtil no predeterminada; la arquitectura de las associacions.

- la Dirty architecture i l’arquitectura de baixa definició (lo-fi: Till, Lupano-Emanueli-Navarra), la que accepta el temps no com a enemic nat, sinó com a soci, en tant que la adapta, la complerta, la actualitza. La que fa una lectura molt precisa de l’entorn (Grau).

- l’arquitectura de la preeminència i de la qualitat dels espais intermedis. L’arquitectura del buit actiu.

- l’arquitectura que suma capes d’us i significat (Grau)

- i, com a final provisional, l’arquitectura que és com un atac caòtic de laboratori (Natàlia Arroyo, articulista del Diari Ara i entrenadora, tot parlant del Barcelona F.C.).

En parlem, doncs…

Eduard Bru

Grup de recerca Cercle d’Arquitectura, director

Barcelona, Maig 2012