Mabel Palacín
180º

El pavelló de Catalunya i de les Illes Balears a la Biennal de Venècia 2011 presenta un projecte individual de l’artista Mabel Palacín. Un projecte específic realitzat per a l’ocasió a la mateixa ciutat de Venècia i comissariat per David G. Torres.

Mabel Palacín inicià la seva trajectòria a principis dels anys noranta amb una generació d’artistes catalans que recollien la tradició conceptual. Alhora que representaven un salt o una ruptura amb el retorn a la pintura dels vuitanta, enllaçaven amb pràctiques que qüestionaven l’estatus de la imatge i de la representació, la tornada a l’objecte i a la seva reflexió i la recuperació de pràctiques neoconceptuals i neodadà del context internacional. Des d’aleshores els seus projectes s’han concentrat en dues qüestions: l’estatus que ocupen les imatges actualment (la crisi de la imatge i de la representació) i els modes de producció en l’art. Així, s’ha preocupat per reflexionar sobre la imatge com a llenguatge universal: com els nous sistemes d’obtenció i de difusió (des dels telèfons mòbils fins a les xarxes socials) han permès un accés global a les imatges; i com aquestes s’han convertit en un lloc central que condiciona, afecta i explica l’actualitat socialment, econòmicament i políticament. En aquest sentit, Mabel Palacín reclama l’espai de l’art com a lloc de reflexió i proposició d’un nou estatus per a les imatges. Al mateix temps, en els seus projectes empra mitjans de producció que barregen disciplines, des del cinema i la publicitat, fins a elements de la cultura popular (música, grafisme...).

180º, títol del projecte per a la Biennal de Venècia, recull la referència a l’anomenada regla dels 180º en cinema, que marca la relació entre la posició de la càmera i la de l’espectador. Segons aquesta regla, la càmera mai no sobrepassarà un eix longitudinal figurat per tal de mantenir la comprensió visual de l’escena: la càmera haurà de ser sempre al mateix costat de l’acció; només així es mantindrà la distància entre l’escena que succeeix en un cantó i els espectadors, que són a l’altre. Aquest eix imaginari fonamentat en la regla dels 180º assegura que la relació entre les imatges i l’espectador sigui l’adequada. El projecte de Mabel Palacín al·ludeix a aquesta regla cinematogràfica per tal de manifestar que justament la relació entre espectador i imatges en la contemporaneïtat s’ha vist alterada per la seva multiplicació i pel seu ús democràtic. D’aquesta manera, plantejaments propis de la modernitat, com la distància entre emissor i receptor, o que el mitjà qualifica la imatge, han deixat de ser vàlids.

El projecte 180º es desplega a partir d’una visita d’un edifici a Venècia. Parteix d’una presa fotogràfica en gran definició. Obtenir-la ha requerit una producció que tingués en compte tots els elements que hi apareixen: els interiors que es divisen a través de les finestres o els transeünts als carrers adjacents. Aquesta fotografia es mostra a l’espai del Magazini del Sale. I també un vídeo que recorre aquesta imatge, que en revela els detalls i proposa diverses narratives que hi estan inscrites, de què parla la imatge. Seguint una lògica semblant a una de les últimes produccions de Mabel Palacín, “Hinterland”, la imatge central de 180º és alhora una imatge en moviment i una imatge fixa, que provoca una indistinció entre mitjans. El projecte es completa amb una altra sèrie de vídeos realitzats des de les altanes, les característiques terrasses de Venècia. Aquests vídeos funcionen com a punts de fuga. S’han obtingut a través de diversos mitjans de gravació, en alta i baixa qualitat, i inicien un recorregut o un diàleg entre diferents personatges a partir de l’edifici principal del projecte.

Però 180º no es centra només en el canvi d’estatus de la imatge actualment, sinó que es desplega en diverses capes. Proposa un diàleg entre història i contemporaneïtat en escollir la ciutat de Venècia o les altanes com a construcció característica d’una ciutat ancorada en la història. 180º parteix d’una vista urbana de Venècia i d’aquesta manera també es refereix a un gènere pictòric històric característic de la ciutat: les vedutes. En aquest sentit, l’arquitectura, allò urbà, la ciutat i allò col·lectiu apareixen com a subjectes. I fins i tot inclou referències polítiques actuals: en els últims anys, les teulades i els monuments de les ciutats italianes han estat escollits com a lloc de manifestacions.

A 180º, a través de fotografies i vídeos, en què ambdós mitjans es solapen, Mabel Palacín reflecteix la qualitat múltiple de la imatge, el seu caràcter no unívoc, el paper de l’usuari en la construcció de diverses narratives. El títol mateix es fa ressò d’aquest llenguatge universal que la imatge ha assumit: xifres que no necessiten traducció. I Venècia es converteix en el subjecte del projecte que subratlla un diàleg entre història i contemporaneïtat: Venècia com a espai origen dels paisatges urbans i allò urbà com a espai de la contemporaneïtat.

David G. Torres