A començaments de 2007, l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull va plantejar-se la possibilitat de tenir una presència pròpia en la convocatòria de 2009 de la Biennal d’Art de Venècia. La Biennal és, sens dubte, la gran cita internacional de l’art contemporani. Ho és per la seva trajectòria històrica, centenària, però ho és, també, perquè encara ara, tot i l’aparició d’altres convocatòries amb una mateixa voluntat, continua essent un dels centre d’atenció més rellevants per a la crítica –especialment per a l’europea i la nordamericana–, el punt d’atracció d’una munió de visitants –en els mesos que els seus pavellons tenen les portes obertes, de juny a novembre, cada dos anys...

És cert que, en les darreres dècades, un nombre important d’artistes catalans –i també de crítics i comissaris– han participat en diverses ocasions en alguns dels pavellons de la Biennal, majoritàriament en el Pavelló d’Espanya, però també, i molt significativament, en els d’altres estats i en l’anomenada “Exposició internacional”. Artistes ja consolidats, emergents de projecció segura. Però la voluntat de l’Institut Ramon Llull no era –no és–només la de presentar artistes catalans –de Catalunya enguany, de Catalunya i Balears en les properes edicions–, que també, sinó fonamentalment la d’obrir un observatori permanent de l’estat de les arts visuals a casa nostra, donar a conèixer les propostes innovadores, no pas presentar els artistes de manera aïllada, sinó mostrar, a la vegada, el context de la seva creació.

Durant els diversos actes d’obertura de la Biennal de 2007, a començaments de juny, l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull planteja, de manera oficiosa i després de diverses preses de contacte prèvies, la participació de Catalunya amb un pavelló propi, que responsables de l’organització confirmen com a possible.

De fet, la Biennal d’Art de Venècia consta de tres seccions: els anomenats “pavellons nacionals”, conformats pels estats que tenen pavellons permanents als anomenats giardini i els estats que presenten les seves mostres en diversos espais del centre històric de Venècia; l’“exposició internacional”, formada per una selecció d’obres d’artistes de diversa procedència i nacionalitat que escull el comissari (director artístic) anomenat cada edició per la Biennal, i que té lloc a dos espais: l’anomenat arsenale i el pavelló Italia; i els “eventi collateralli”, composats per mostres organitzades per institucions internacionals –sense afany de lucre– de reconegut prestigi en l’àmbit de l’art i la cultura, que s’ubiquen, com molts pavellons  en diversos espais del centre històric de Venècia, entre les quals, els darrers anys, s’hi ha anat introduint, amb reconeixement específic, pavellons de territoris amb identitat pròpia, com Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i Taiwan, organitzats per institucions públiques d’aquests països. Per a participar als eventi collaterialli, les institucions candidates han de presentar un projecte que l’organització de la Biennal podrà incloure al programa oficial o bé rebutjar la seva inclusió.

Continuant amb les gestions iniciades, la direcció de l’Institut Ramon Llull va plantejar a l’alcalde de Venècia, Massimo Cacciari, la possibilitat que el pavelló de Catalunya pogués ubicar-se en algunes sales del Palazzo Fortuny, de propietat municipal i  amb la direcció del qual ja s’havien tingut converses prèvies. El 18 d’agost, l’alcalde Cacciari ens feia arribar la seva resposta oficial: “Sarei davvero felice che alla prossima Biennale potesse esservi un padiglione catalano. Appoggerò senz’altro la sua richiesta presso la Direzione dei Musei Civici per l’uso di Palazzo Fortuny”. La utilització del Palazzo Fortuny –interessant per ell mateix, certament, però també pel que significa de relació històrica en matèria d’art entre Catalunya i Venècia– va haver de descartar-se aviat: les seves obres de restauració, necessàriament complexes, no tenien data clara d’inici i menys de finalització, i la Direcció dels Museu Civici, els museus municipals, no ens podia assegurar que les sales que ens calien serien utilitzables el juny de 2009.
El 12 de desembre, encara de 2007, la Direcció de l’Institut Ramon Llull es va reunir amb l’alcalde Cacciari, a la seu municipal de Venècia, i aquest va oferir un dels Maggazini del Sale com a pavelló de Catalunya a la Biennal. Es tracta d’un espai cèlebre per l’exposició Aperto’80 organitzada pels comissaris Achille Bonito Oliva i Harald Szeemann, que va marcar un punt d’inflexió en la història de la Biennal. Per altra banda, la seva ubicació és immillorable: es troba al darrera de la Fondazione Peggy Guggenheim i a pocs metres del nou emplaçament de la coneguda col·lecció de François Pinault, que s’inaugurarà coincidint amb l’obertura de la Biennal el juny del 2009, en un edifici de l’arquitecte japonès Tadao Ando. En els Maggazini, de propietat municipal, a més, s’hi ubiquen els arxius de la ciutat i algunes entitats culturals, cíviques i esportives, com ara el conegut vaixell esportiu Il moro de Venezia. Es tracta, a més, d’una zona, el Dorsoduro, emergent i que l’Ajuntament vol impulsar com a nucli artístic, situant-hi algunes de les dependències docents de l’Accademia di Belle Arti. Precisament, el Maggazino triat finalment va ser el número 3, cedit pel municipi en gestió a l’Accademia veneciana.

El 15 de febrer de 2008, en l’acte central del Congrés de l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que agrupa professorat universitari, filòlegs i crítics literaris, i celebrat a la Università Ca’ Foscari, de Venècia, l’alcalde Cacciari, que presidia l’acte al costat del director de l’Institut Ramon Llull, va reafirmar públicament el seu suport a la presència d’un pavelló català a la Biennal i la seva satisfacció perquè aquest s’ubiqués en un equipament municipal, a més de posar en relleu, en la seva intervenció, els lligams històrics entre el nostre país i la seva ciutat.

De manera paral·lela, l’Institut Ramon Llull, seguint les prescripcions del “Document de Bones Pràctiques en Museus i Centres d’Art”, va nomenar un comitè d’experts externs que va elaborar les bases de la participació de Catalunya a la Biennal i que va decidir, mitjançant  un concurs públic internacional, quin seria el projecte que conformaria el pavelló català de la Biennal de Venècia 2009.

Aquest comitè va ser el jurat del concurs internacional i estava format per: Manuel Borja-Vilell, director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (actuant com a president del jurat) i pels vocals Ignasi Aballí, artista convidat a l’exposició internacional de la Biennal de Venècia de l'any 2007; Daniela Ferretti, conservadora del Palazzo Fortuny (Venècia); Marta Gili, directora del Jeu de Paume (París); Chus Martínez, actualment conservadora en cap del MACBA (Barcelona) i aleshores directora del museu Frankfurter  Kuntseverein (Frankfurt); i Vicent Todolí, director de la Tate Modern (Londres). És a dir, responsables d’alguns dels museus d’art contemporani més reconeguts d’Europa, a més d’una representant dels Musei Civici venecians i l’artista català escollit per la mateixa Biennal per participar en la darrera edició. Noms de prestigi, amb una clara mirada internacional, per decidir el camí que havia d’emprendre el nostre pavelló. L’Institut Ramon Llull, doncs, assumia els aspectes organitzatius, logístics i pressupostaris, i deixava en mans dels especialistes la definició del projecte i el seu contingut. El prestigi internacional del jurat, finalment, assegurava una de les nostres voluntats: no presentar en cap moment una proposta local o clàssica, sinó esdevenir un dels referents de la Biennal pel que fa a mostrar les línies de treball de l’art contemporani.

El 16 de maig de 2008 es va celebrar la reunió de constitució del jurat a Barcelona i es va començar a elaborar les bases que havien de regir el concurs internacional, així com el marc conceptual a l’entorn del qual els candidats a comissari del nostre pavelló haurien d’elaborar la seva proposta. El 15 de juliol es van fer públiques les bases per la contractació del comissari per l’elaboració de la proposta. El límit de presentació de projectes va quedar establert pel 2 de setembre. El marc conceptual que plantejà el jurat fou el de les noves formes de relació que qüestionen el concepte d’identitat en les comunitats contemporànies a través de l’art contemporani.

El 2 de setembre, quan va finalitzar el termini establert, l’Institut Ramon Llull, havia rebut propostes de trenta-dos professionals, alguns d’ells de manera conjunta, entrant a concurs un total de divuit projectes, la majoria procedents de Catalunya, però també d’altres indrets d’Europa i Amèrica: Itàlia, Finlàndia, Suïssa, Mèxic i els Estats Units. El 12 de setembre el jurat va cloure la primera fase del concurs, i va demanar als autors dels tres projectes finalistes que elaboressin més àmpliament la proposta que el jurat  havia de valorar. Seguint amb el calendari previst, el  26 de setembre, va tenir lloc a Barcelona l’entrevista personal dels autors de les tres propostes finalistes amb el jurat, que, finalment, va decidir el seu veredicte per unanimitat, fet públic l’1 octubre.

El guanyador del concurs va ser el comissari Valentín Roma, que havia presentat la proposta titulada “La comunitat inconfessable”. El projecte de Roma inclou l'Arxiu post-capital, un projecte multimèdia de gairebé 250.000 documents concebut per Technologies to the People/Daniel Garcia Andujar; el Archivo F.X., un fons d’imatges fotogràfiques i cinematogràfiques al voltant de la iconoclastia anticlerical impulsat per Pedro G. Romero, i una selecció de treballs de Sitesize, una plataforma formada per Elvira Pujol i Joan Vila-Puig que explora el territori de l’anàlisi social a l’àrea metropolitana de Barcelona. El jurat va justificar l’elecció d’aquest projecte “per l’afinitat conceptual amb la filosofia de les bases, per la viabilitat de la realització de la producció i per considerar que la publicació aporta contingut teòrics i crítics que donen sentit a les pràctiques artístiques contemporànies a Catalunya”. El projecte presentava, com un tot, tres línies d’acció: un proposta expositiva, una publicació i una pàgina web.

Valentín Roma, professor de diverses escoles de creació artística (Elisava, Mecad i Esdi) i amb un ampli recorregut com a comissari, ha treballat en diverses institucions nacionals i internacionals i ha publicat nombrosos textos en revistes especialitzades. La seva tria com a comissari del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia 2009 significa un reconeixement d’aquesta trajectòria, sens dubte, però, fonamentalment, la possibilitat de presentar-hi un procés reflexiu, la incardinació de plantejaments teòrics –filosòfics, polítics, sociològics... – amb la pràctica creativa. És a dir, aquella voluntat nostra de formular noves tendències, de plantejar el pavelló català com un espai de debat.

El 3 de novembre, tal com especificaven les bases del concurs, Valentín Roma va presentar a l’Institut Ramon Llull la proposta executiva del seu projecte, que va formar part de la sol·licitud oficial per la participació a la Biennal de Venècia, que normativament havia de ser presentada a començaments de desembre. Tancant tot el procés, el 18 de desembre de 2008, l’Institut Ramon Llull rebia la confirmació de l’acceptació del projecte per a la seva inclusió dins el programa oficial de la Biennal d’art de Venècia del 2009.

I, a partir d’aquí, la maquinària és en marxa: el comissari Valentín Roma tanca el seu projecte, tant pel que fa a l’espai expositiu com al llibre-catàleg, dissenyat per l’estudi Nieves y Mario Berenguer a partir d’una reflexió multidisciplinar sobre l’assaig La comunitat inconfessable, el llibre de l’escriptor francès Maurice Blanchot, que va donar peu al projecte, i la seva presentació, al voltant del treball dels artistes que han estat seleccionats. Per desenvolupar la part expositiva, l’Institut Ramon Llull, que és el productor i responsable de tot el projecte, ha confiat amb el MACBA, que s’encarregarà de la producció executiva de l’exposició. També han col·laborat activament altres institucions com la KUNSTVEREIN d’Stuttgart, així com col·lectius independents com l’Ateneu Obrer Popular de Barcelona, ZEMOS98, Repensar Barcelona, DPC estudi, etc. De la mateixa manera, la distribució del llibre-catàleg ha estat confiada a ACTAR, que en serà també el coeditor.

“Venezia-Catalunya. 2009. La comunitat inconfessable” planteja la idea d’allò que és comunitari a partir de dos territoris, el territori de l’art i el territori que és Catalunya. La comunitat de dos territoris en tensió. La tensió de la creativitat en procés.

Venezia-Catalunya, una relació secular, com va posar en relleu, un cop més, el doctor Patrizio Rigobon, professor de la Università Ca’ Foscari di Venezia i president de l’Associazione Italiana di Studi Catalani, a començaments de novembre de l’any passat, a Mallorca, en la inauguració del curs acadèmic dels estudis en llengua catalana a l’exterior, que va organitzar l’Institut Ramon Llull i la Xarxa Vives d’Universitats. Rigobon, que recentment ha traduït a l’italià el Consolatio Venetorum de Ramon Llull, hi va pronunciar la lliçó inaugural, Ramon Llull, Venècia, Gènova i la Mediterrània, ens va recordar les tensions d’aquesta comunitat que és el Mediterrani, i el pes que hi tenien els venecians, els genovesos i els catalans.

Ramon Llull, Catalunya, Venècia... una relació que ja ve del segle XIII.

Josep Bargalló i Valls, director de l’IRL